Lo más reciente >>>

Joan Lluis Vives, pare de l’humanisme espanyol i orgull de valencianitat

Estimated reading time:6 minutes, 42 seconds

Joan Lluis Vives, l’humaniste ‘valentini’, naixqué en Valéncia el 6 de març de 1492, i morí en Bruixes (Bèlgica) el 6 de maig de 1540.

Fon fill de Lluis Vives i Blanca March, familia de comerciants judeus que hagueren de convertir-se al cristianisme per a salvaguardar les seues vides i patrimoni, encara que en l’intimitat és molt probable que seguiren practicant el judaisme, lo que provocà que l’inquisició, en descobrir-los (any 1482), iniciara un procés en contra seua que s’allargaria en el temps i acabaria, quan ya havia faltat sa mare, en l’ajusticiament de son pare.

Home d’estudi i cultura: Valéncia, Paris, Bruixes, Oxford…

Joan Lluïs, jove estudiós i inquiet, a l’edat de quinze anys començà estudis superiors que realisaria en l’Universitat de Valéncia, entre 1507 i 1509. Son pare, preocupat pel cariç que el procés inquisitorial presentava, decidí enviar-lo a estudiar a l’extranger. S’establiria en Paris, i en la Sorbona ampliaria i perfeccionaria estudis fins a conseguir el grau de doctor en 1512, moment en el que decidí traslladar-se a Bruixes, ciutat en la que vivien varies families valencianes de mercaders.

En Bruixes va ser acollit pels Valldaura, que també havien emigrat des de Valencia anys abans i en els que pareix ser que la mare de Vives mantenia llaços familiars. Vives emparentaria en ells en casar-se en Margarita Valldaura. En eixa epoca s’uní al círcul d’humanistes que tenía Erasme de Rotterdam, en qui travà amistat.

Oxford i Moro

En l’estiu de 1523 Vives viajà a Anglaterra, a on coneixerà a l’humaniste, teòlec, poeta i escritor Tomàs Moro, a qui l’unirà també una gran amistat; alli havia sigut reclamat pel cardenal Wolsey per a eixercir la docència en l’Universitat d’Oxford. En el nou païs d’acollida vorà complit un dels seus desijos, establir-se en la Cort: Vives considerava que era l’únic lloc en aquella època en el qual un humaniste podia desenrollar dignament el seu treball com a investigador de la cultura i com a docent i transmissor del saber. Va ser nomenat canceller del rei Enric VIII, a l’hora que llector del Colege del Corpus Christi, ambient en el que coneixerà a la reina Catalina d’Aragó, convertint-se en el preceptor de la seua filla Maria.

Vives va intervindre, com ho feu Tomas Moro, intentant evitar el divorç dels monarques, buscant la seua reconciliació, pero les seues estratègies resultaran inútils i perdrà la protecció i confiança real, raó per la qual en 1528 es va vore obligat a retornar a Flandes, eixercint la docència en Lovaina. Pijor sort corregué Tomàs Moro, que fon condenat a mort pel rei, per opondre’s al divorç i al trencament de l’Iglésia Catòlica al declarar aquell la seua supremacia al front de la nova iglésia anglicana.

Vives: protagonista del pas de l’edat mija al Renaiximent

L’influència de Vives sobre l’Europa del Renaiximent fon extraordinària, puix no només acodien a consultar-li els mes influents artífexs de la Reforma protestant i de la Contra-reforma catòlica, més encara, fon tutor i educador de molts nobles que ocuparen llocs de gran responsabilitat en la monarquia de Carles V, al qual demanà protecció. L’emperador li concedí una renda anual que només li permitia costejar-se part de les seues necessitats vitals. Vives li dedicaria a Carles V el seu tractat De concordia et discordia in humano genere, i un atre a l’Inquisidor General de la Peninsula, que titulà De pacificatione (dos alegats pacifistes i antibelicistes).

Home eclèctic i universaliste, s’alvançà en molts camps aportant idees innovadores en disciplines com la filosofia, la teologia, la pedagogia o la politica; els seus plantejaments en l’ensenyança son metòdics i racionals front a l’artificiositat i la retòrica pròpies d’aquell temps. Representa l’innovació, les idees modernes, moltes de les quals queden expostes en la seua obra De ratione dicendi.

Els experts i investigadors coincidixen en calificar-lo com a un humaniste excepcional, que dedicà els ultims anys de la seua vida a perfeccionar la cultura humanistica. Se convertí en un reformador de l’educació europea, en un europeíste i en un filòsof moraliste que inspirava la seua ètica en Plató i els estòics. Va propondre l’estudi de les obres d’Aristotil. Adaptà els texts migevals per als estudiants, fent-ne uns atres nous en un vocabulari més actualisat i acort a l’època. La seua obra destinada a l’ensenyança del llatí Introductio ad sapientiam arribà a les 65 edicions entre 1538 i 1649. També propongué la reforma de La Sorbona, en la que conseguí millorar l’educació alli impartida i dotar-la d’una gran calitat.

El prolífic Joan Lluis Vives

De la seua extensa producció, mes de xixanta obres, seguint als experts, se poden citar, entre les mes llegides i transcendentals, De initiis, sectis et laudibus philosophiae, una de les seues primeres obres, un tractat en el que fa una alvançada recreació de la visió moderna de la filosofia; De subventione pauperum. Sive de humanis necessitatibus libri II, un tractat de socors als pobres, en el qual establia l’organisació d’una ajuda als necessitats com un servici social, sent l’Estat qui hauria de ser l’encarregat de prestar-la; per esta obra fon considerat el precursor en Europa de lo que serien en el futur els servicis d’assistència social en l’intervenció de l’Estat; Introductio ad sapientiam, la mes important de les seues obres pedagògiques; De institutione feminae christianae, traduit al castellà en Valéncia en 1528, es un tractat sobre l’educació de la dòna cristiana en el que planteja que siga catequisada en la seua llengua materna, i en el que apela al reconeiximent d’esta com a individu responsable en el si del cristianisme; De Disciplinis libri XX (1531), obra pedagògica en la que ya pot parlar-se del naiximent de la filosofia moderna puix supera l’humanisme i senyala el trànsit a l’edat moderna, a l’hora que instaura les bases de la psicologia com a ciència experimental, la qual seria presa com a base per Descartes o Bacon; Lingvae latina exercitatio, obra de 25 diàlecs; el que fa el número 22 el dedica a la seua infància, en ell Vives es presenta nostàlgic, evocador, realisant un passeig pels carrers de la seua Valéncia natal, molts dels quals encara existixen hui en dia.

Humanisme de llarga influència intelectual

Lluïs Vives es un catòlic comprensiu i tolerant, dotat d’un gran sentit de la realitat que aplicà als problemes que estudià. Se preocupà principalment per aquells aspectes més inmediats de la realitat humana, destilant un profunt coneiximent de la naturalea i l’història de l’home. La seua actitut fon la del millor humanisme, pero adornat en virtuts de sobrietat i mirament. La seua vida i el llegat de la seua obra han passat a ser models universals.

Jove encara, pero molt debilitada la seua salut per diverses malalties, morí en 1540 en la seua llar de Bruixes, sent soterrat en l’iglésia-catedral de Sant Donacià d’eixa ciutat. Alli seria sepultada també la seua dòna, Margarita Valldaura, 12 anys mes tart; en ella trobà un gran recolzament moral i també gran ajuda en la seua llabor intelectual, puix s’ocupà en els últims anys de la vida de Vives de transcriure les ensenyances d’aquell, recuperar discursos i classes, i promocionar la seua obra.

En els seus escrits, tots en llatí, Vives no deixà mai de fer orgullosa referència al seu orige valencià, puix, a banda de mencions concretes, com a colofó de la seua firma posava sempre “Valentini“.

Vos deixem este documental emés per la RTVV dels inicis, en un valencià apenes perjudicat pel tamiç normali(tz)ador.

No Comments

Deja una respuesta

A %d blogueros les gusta esto: