Lo más reciente >>>

Vicent Andrés Estellés, el poeta de la vulgaritat i una vergonya dels valencians

Estimated reading time:9 minutes, 47 seconds

Vicent Andrés Estellés és u dels pròcers dels pancatalanisme valencià, un autor lliterari que forma part d’eixe grup d’alienats subculturals i subvencionats que des del valencianisme s’ha denominat «els quatre genets de l’apocalipsis»: Fuster, Guarner, Estellés i Valor.

Premiat i llorejat des dels anys seixanta fins la seua mort en els noranta en els círculs «culturals» del nacionalisme català, mai tingué massa predicament en territori valencià fins que la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià del PSPV (LUEV, 1983) que instaurà el català del IEC en l’ensenyança valenciana, l’elevà als altars de la cultura i el convertí en referent poètic de «la nostra llengua».

 

Catalanisme i mal gust

A poc que u llig quatre versos d’Estellés es dona conte de que la llengua amprada pel lliterat de l’Horta poc o res té que vore en el valencià: paraules extranyes i barbarismes, construccions sintàctiques imposibles, flexió verbal gens familiar, frases fetes desconegudes… Estellés es dedicà a escriure per al mercat lliterari català, lo mateix que els seus companyons de fatigues Fuster, Guarner i Valor. No podem mai de la vida, per tant, considerar a Estellés com a referent poètic del valencià.

Sobre les temàtiques recurrents de Vicent Andrés Estellés, podem trobar quatre llínies productives ben definides: poesia política de protesta contra el règim franquiste i de tall republicaniste, poesia de lo cotidià (abundant en escatologia), poesia amorosa i poesia eròtica.

El cariu pancatalaniste de la seua personalitat el trobem el la primera llínia argumental, en poemes com «Països catalans». Per atra part, Estellés s’acull -tal volta per a cridar una atenció que no fruïa i per a investir-se d’una impostada irreverència- a l’us recurrent de lo escatològic i lo bròfec, fent alusions compulsives -tal volta evidència d’una repressió sexual obsessiva- als «forats», als fluïts, als pèls, a les deposicions -menors i majors-, a les gònades, a la masturbació i a la penetració… Eixos de la seua producció lliterària en català que han convertit al valencià Vicent Andrés Estellés en, a banda de traïdor a la seua terra i alienat identitari, en «el poeta de la vulgaritat».

¿El March del sigle XX? Ni de llunt

Exageració desbocada i inadmisible és, puix, que des dels círculs subculturals pancatalanistes, s’empenyen en comparar a Estellés ¡en Ausiàs March!, comparança motivada per la dedicació de March a la poesia amorosa – eròtica. Res que vore i gran contrast entre l’impecabilitat i el bon gust del saforenc migeval Ausiàs March en el tractament de l’amor i l’erotisme -innovació que ben li val el títul de referent en tots els sentits- i el «bad taste» i lo desagradable del versos del caspós i reprimit Estellés.

Peçes poètiques deplorables

Anem a expondre alguns dels seus més «memorables» versos, que evidencien la vulgaritat i el roïn gust de Vicent Andrés Estellés.

 

Pedres de foc, 25

Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors

te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,

ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,

fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l’entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.

Part de ‘Et porte un record avui que et cases’

Encara em beses,
amb la boca agraïda
plena de semen,
oh adorada! Bese
els teus mugrons, indòcils.

Horacianes

Bon dia, grapat d’aigua,
escarpidor, gilette, sabó, dentífric,
bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,
volum de merda que he amollat i mire.

Oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.
aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes d’invitar a sucar-hi el veïnat.
com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.
ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins”.

Als valencians que han traït el nostre país

Amb foc pel cul i per la boca, amb rams
antics de foc eixint pels dos conductes,
i àdhuc pels ulls, el nas i les orelles,
i pel forat jubilat de la uretra,
així guaiteu, gàrgoles cantoneres!

Sofre pixeu i menstrueu més sofre!
Flor natural en el forat nefand
i bací al cap, si ho permeten les banyes.

Així passeu, animals d’ala negra,
molt doctorats en pompa de cabrits.
El cobrador del gas us acompanya.
Ah, el mal que heu fet i el que heu propiciat,
delacions, contactes i denúncies…

Mereixereu el premi reverent,
el pergamí de falsa lletra gòtica,
el títol greu de Fills de la Gran Puta,
consoladors de caderneres vídues,
visitadors apostòlics dels wàters,
masturbadors de colomins imberbes,
representants de semen de canonge,
propagadors de menstru d’abadessa.

Amuntegats, confusió de fals,
de fals i culs i pèls d’aixella pobra,
gemegareu entre el gust i l’espant,
gemegareu dintre els lents focs del Bosco,
tots esgarrats per perpals prepotents.
Ah traïdors a la causa del poble!

Països catalans

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d’un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.

 

Che Guevara

Oh fusta humana com cap fusta
Ploren carrers avingudes i places
Jeu tot estès a vostres castes faldes
el che guevara.

Jeu tot estès sobre els pupitres castos
Mort per a sempre Punys de fonda còlera
Oh fusta humana metrallada pena
el che guevara.

 

Estrofa

Et masturbaves, i jo em masturbava
veient-te escórrer, i m’escorria jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i tu, amb la
mà lliure agafaves el meu, i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s’hi faça,
car no estàvem, tots dos, per diplomàcies.

 

Diàleg domèstic
-D’on venies?
-Del mercat.
-I compraves, o venies?
-He comprat
raves, naps i xirivies.
-Això són artilleries del pecat!
-Li done gust, tots els dies,
moltes voltes al forat.

Diumenge a la tarda

Arribaré diumenge a la tarda
arribaré i et despullaràs tota
et vinclaràs amb gran amor de sobte
m’oferiràs la rodonor del cul
la seua flor impensada i petita
i et passaré per l’estretor inèdita
i ploraràs i cridaràs de gust
sentit cruixir tota la teua vida.

 

A l’aeroport

a l’aeroport, com està manat, et regiraran de cap a peus,
àdhuc et temptaran concienciosament els collons.
buscaran una metralleta entre els pèls del teu engonal.
buscaran una bomba al forat de la teua uretra.

buscaran la droga a les teues ulleres. busquen,
escarboten, et desfaran l’amable ordre conjugal
de la maleta que pacientment va fer la teua dona.
sacsejaran el teu rellotge per veure el que hi ha dins.

t’obligaran a masturbar-te per veure si és semen
allò que et surt o què, t’aponaran i et faran cagar,
i analitzaran rigorosament la teua cagada.

t’obligaran que et moques i et mocaràs furiosament.
et diran que faces força i amollaràs un pet esagarrat,
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran qui sap quines coses.

 

VI (Exili d’Ovidi). Coneguda com «el cunnilingus panca»

oh gruta de pèls i de nacre, oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca i la meua llengua
penetrava pètals i tu t’estremies dessota la meua
boca, agenollat entre les teues cames obertes,
m’oferies el sexe i jo el penetrava amb llengua profunda
com si m’abocàs a un corrent amb set, i veia créixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els mugrons impacients.
una i altra vegada llepava el teu cau secret, una i
altra vegada volia més llengua per endinsar-la al
teu ventre profund, oh clítoris, oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada al teu tàlem.

 

IV (Exili d’Ovidi)

he intentat un altre cop, el plaer. m’he acariciat
amb les dues mans l’engonal, he recordat dies
passats, m’he posat un dit al forat del cul. semblava
que se’m dreçava el membre, i en prendre’l a la
meua mà per tal d’iniciar una masturbació s’ha
empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa,
amb un sentiment de culpabilitat com mai no l’havia
vist, ací, assegut a la vora del llit.

 

Conclussions

Afegirem unes paraules del «Romance de los Intrusos», un artícul que aparegué en l’ABC de Valéncia el 27/02/2006, i que deixa ben clara, de forma irònica, l´estupidea dels valencians (d’alguns valencians) a l´hora d´ofrenar inmereixcuts homenages a personages d´infaust relleu pseudo-cultural, alienats i alienants de la cultura valenciana, i insultadors professionals de les nostres senyes d´identitat i d’aquells que les volem, les conreem i creguem en elles:

«Y nosotros, ingratos y descreídos, no aceptamos las consignas del ‘Nosaltres’ de Fuster, ‘les rondalles’ de Valor, los vaivenes de Guarner; y por todo merecemos estos versos tan marranos que nos dedicó Estellés: ¡Meáis azufre y menstruáis más azufre! Flor Natural en el agujero nefando/ y orinal en la cabeza/ si lo permiten los cuernos… Merecéis el premio reverente/ el pergamino de falsa letra gótica/ el título grande de Hijos de la Gran Puta/ consoladores de jilgueros viudos, visitadores apostólicos de los water/ revendedores de semen de canónigo/ propagadores de menstruo de abadesa/ masturbadores de pichones imberbes…».

Estellés, poc volgut en el seu propi poble

Estellés, poc volgut en el seu propi poble…

«Osados y disidentes, le hemos llamado ‘idioma’ en l´Estatut valencià, sin tener el ‘nihil obstat’ de los jefes de turno del nacionalismo catalán, del mismísimo Institut d´Estudis Catalans», escrigué este valencià sense dubte molt disgustat en els homenages i memorials que se li practiquen a diari en els centros educatius valencians al «poeta de la vulgaritat». Han arribat al punt de dedicar-li carrers, places, murals, certàmens poètics i inclús coleges i instituts públics porten el seu nom, a pesar de la seua antivalenciania, el seu filocatalanisme, la seua renúncia a la seua llengua i a la seua pàtria, i del caràcter vulgar de la seua poesia. Referent a soles de l’esquerra catalanista, el restant del món no el reconeix com a referent de res.

Vicent Andrés Estellés, un valencià de Burjassot ungit pels pròcers del pancatalanisme per a arruixar aliment sobre la llavor de l’alienació, que practicava per sistema i sense pudor renunciant al seu idioma matern i al seu si patriòtic a canvi de l’or de Barcelona, des d’a on els caps altoburguesos agraïren en honors, premis i prebendes. I per a més inri, envoltà la seua lliteratura d’escatologia, mal gust i caràcter bròfec.

0

No Comments

Deja una respuesta

https://eactivate.com/

Encuestas

¿Necesitamos los valencianos un partido político propio para defender de verdad nuestros intereses?

  • Me da igual la política. (0%, 0 Votos)
  • Ya tenemos a Compromís. (2%, 2 Votos)
  • Los partidos nacionales ya nos representan. (5%, 6 Votos)
  • Sí, pero uno grande y bien dirigido. (85%, 105 Votos)
  • Más partidos no, gracias. (8%, 10 Votos)

Votantes totales: 119

Cargando ... Cargando ...

El Faro en Facebook

Peris y Soler Seguros Silla y Picassent
A %d blogueros les gusta esto: